LA SONRISA ETRUSCA

Comencem aquesta entrada tal i com comença aquesta obra de José Luis Sampedro, amb la imatge del Sarcòfag dels Etruscos. Tal i com la veia l'avi (il nonno) de la història, una imatge amb molts anys i amb molta vida, potser una mica la imatge que volia reflectir de si mateix, un home gran però ple de vida i amb moltes coses a fer i per descobrir.

L'autor ens transporta a un Milà antipàtic per al protagonista, que hi arriba condemnat per una malatia a passar els seus últims dies a casa del seu fill. Però la seva gran força, les seves conviccions i les seves ganes de viure li faran descobrir una altra forma de veure i de viure el temps de vida que li queda. De la petita mà del seu net poc a poc va descobrint el seu propi món interior i canvia la forma en que sempre havia vist tot allò que l'envolta.
La sonrisa etrusca és una història d'amor, però d'un amor diferent o potser hauríem de dir de molts amors , la història d'un avi que, al final dels seus dies, descobreix la seva capacitat d'estimar en modes diversos i ho aprofita.