Tenim a les nostres mans la seva darrera novel.la, una obra escrita a tres veus, una de personal (la de la gent que explica allò que va viure), una més íntima (la del Santi al principi i al final) i una altra de més literària ( la narració que ens fa l'autor d'alguns fets, així com la descripció de la part més científica per part del relat de la periodista, a la que sembla que van dirigits els records explicats pels protagonistes).La novel.la ha tingut molt èxit entre els lectors i els crítics, com a exemple aquí tenim una de les moltes coses que se n'han dit:
Ramon Solsona i el país de les muntanyes foradades
(Publicat a Vilaweb l’1 de setembre de 2016)Passaven un munt de coses, aquí i al món, entre la festa de Sant Pere i la de la Puríssima de l’any 1965, que és el període dintre del qual Ramon Solsona (Barcelona, 1950) situa l’acció principal de la seva darrera novel·la “Allò que va passar a Cardós”.
Passava, per exemple, que la guerra del Vietnam acabava d’esclatar, que el Partit Comunista Xinès posava en marxa la Revolució Cultural, que es moria el cantant Nat King Cole, que la reina Elisabet II condecorava els Beatles i que Pau VI clausurava el Concili Ecumènic que tres anys abans havia inaugurat Joan XXIII.
A casa nostra el pare Peyton omplia la Diagonal de Barcelona amb un rosari multitudinari al conjur del lema ‘familia que reza unida, permanece unida’, l’abat Escarré marxava a Itàlia expulsat pel règim, un grup de professionals muntava discretament una escola de mestres sota l’advocació de Rosa Sensat i a les llars arribaven dues novetats importants: el pa Bimbo i el Gas Natural.
Mentrestant, al Pirineu es desenvolupava un projecte gegantí que, de fet, s’havia iniciat a principi de segle amb les obres de la Canadenca, la companyia de l’enginyer Pearson. Un projecte que no es va enllestir fins a la dècada dels vuitanta i que tenia per objectiu dotar d’energia elèctrica la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència.
A la vall de Cardós els treballs s’iniciaren el 1959 i es varen perllongar fins el 1974. Es tractava de connectar per mitjà de quasi vuitanta quilòmetres de canalitzacions excavades en l’interior de la muntanya una sèrie de llacs pirinencs que proveïen d’aigua diverses centrals elèctriques. Unes centrals que, com la de Tavascan, en molts casos també eren subterrànies i que podem considerar veritables catedrals de la tecnologia. Sobretot si tenim en compte els limitats recursos de l’època.
Ramon Solsona situa, per tant, l’acció de la novel·la
en aquestes coordenades de lloc i de temps i ens ofereix, tal com exposa
molt encertadament el títol, una crònica del que passava a Cardós,
posant l’accent en les persones i estaments que ho vivien en primera
línia i que, per tant, varen entomar de manera més directa les
conseqüències de tot aquell seguit de novetats no sempre fàcils de pair.
D’altra banda, el 1965 no va ser un any qualsevol: va marcar l’inici d’un canvi d’època. Els Beatles, la yenka, el twist i el madison començaven a imposar-se als “discos solicitados” i als teleclubs que el règim de Franco havia escampat pertot arreu. Es van posar de moda els anoracs, als nois encara els operaven de les amígdales (‘les glàndules’, en deien) però el Vicks VapoRub guanyava la batalla als pegats de Sor Virginia i el fenomen del turisme començava a generar mites com el de ‘les franceses’, a muntanya, i ‘les sueques’,
a la costa. Involuntàries missatgeres de desconegudes llibertats,
sempre exòtiques i ensenyant-ho tot, amb l’escàndol de mossens i altres
autoritats guardianes de la moral.
Com a curiositat aquí tenim un mapa de la Vall de Cardós i la Vall Fosca amb el carrilet utilitzat en les obres dels túnels de les centrals que ha quedat com a record en el paisatge.
També el cartell de la pel.lícula que ens diu que rodaven en el moment dels fets de la novel.la.
